Jornada Internacional “Art i Decreixement”

Data: 7 d’abril de 2014

Lloc: Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la UdG

Organitzadors: Càtedra d’Art i Cultura Contemporanis-Teories de l’Art Contemporani i els grups de recerca “Esthétique, musicologie, danse et création musicale” i “Théorie Expérimentation Arts Médias et Design”

Al llarg dels segles el terme “art” ha anat acompanyat d’altres nocions com religió, educació, societat o ciència. Relacionant-lo amb el terme “decreixement” es vol incidir en la necessitat de replantejar unes pràctiques socials i artístiques que, sovint, estan sotmeses a la lògica de l’anomenat homo oeconomicus, que fa de l’economia no un mitjà sinó la fi de la seva vida.

En aquest sentit, la Jornada Internacional Art i Decreixement, que dirigeix la professora de la UdG, Carme Pardo, vol ser un espai de ressonància del que Serge Latouche exposa com “la necessitat de descolonització del nostre imaginari de l’home econòmic”. Per posar en marxa aquesta descolonització, els organitzadors de l’esdeveniment, volen interrogar les pràctiques artístiques contemporànies –la música, la dansa i les arts visuals–i ho fan parant atenció a tres grans àmbits.

El primer, la manera com les pràctiques artístiques reinventen lligams amb el cos i amb enunciats estètics que es situen fora de la normativitat mediàtica. El segon, enfront del que Félix Guattari denuncia com “serialisme massmediàtic”, s’establiran les estratègies per les quals, les pràctiques artístiques, aconsegueixen la reapropiació dels mitjans: els vinculats als mitjans de comunicació i els que són inherents a les seves pròpies pràctiques com les tecnologies i/o els seus materials. Finalment, es debatrà la manera en què les pràctiques artístiques construeixen altres modalitats del viure en societat i en el nostre entorn.

El qüestionament d’aquests tres àmbits s’allunya d’una consideració de l’autonomia de l’art i fa de les pràctiques artístiques un exercici de descentrament i decreixement que ha de ser capaç d’obrir les vies d’allò possible, enfront de la passivitat i la resignació d’un imaginari col·lectiu que es vol predeterminat.