Històries escrites, històries pintades i històries cantades: els goigs en el barroc valencià

Abstract

A partir de principis de la setzena centúria, gràcies a la impremta i al consegüent afermament de la tradició escrita, els goigs iniciaren un lent però progressiu procés de difusió, ja que el nou invent en permeté una reproducció més ràpida i abundant i, sobretot, més econòmica que el manuscrit. La impremta, a més, facilitava igualment incloure’n a l’estampació la reproducció de la imatge de la invocació mariana o personatge sagrat al qual anava dedicada la composició. Per consegüent, aquelles estampacions tingueren també valor d’estampes devocionals, més fins i tot que de partitures musicals pròpiament dites, ja que la pauta musical no s’hi incloïa La música, per la dificultat en aquell moment d’estampar-la i, sobretot, per l’especificitat del seu llenguatge i dels símbols gràfics que la representen, només desxifrables pels especialistes, hagué de quedar fiada a la memòria i bon fer professional del cantors de les capelles musicals, ja que per les referències documentals conservades, aquelles composicions es cantaven a la Seu i a les diverses parròquies, convents i monestirs de la ciutat. Posteriorment, a partir de la implantació dels postulats contrareformistes, aquelles composicions iniciaren un imparable procés de popularització que culminà en la segona mitat del XVIIIè segle, basat en la transformació del texts de lloances i exaltacions piadoses en històries essencialment narratives d’aparicions i troballes d’imàtgens i d’esdeveniments portentosos carregats de teatralitat, en l’ús de melodies cada vegada més senzilles i pròpies de la tradició oral perquè així els fidels poguessen fàcilment cantar-los –i, en conseqüència, fer-ne efectiva l’oració– i en l’estampació sobre els fulls, gràcies als avanços en les tècniques del gravat, d’imàtgens cada vegada més narratives que ajudaven visualment a transmetre el missatge textual. L’Eglésia contrareformista va vore en aquelles composicions, unió de poesia ˗en darrera instància, text narratiu˗, música i imatge un bon mitjà per a exalçar els personatges sagrats i estimular la pietat dels fidels sense deslligar-se de la tradició literària de les hagiografies cultes. Els goigs passaren a ésser versions reduïdes d’aquest gènere literari, i també de les “vertaderes històries”, fent properes i comprensibles als fidels aquelles històries escrites ˗per tant inaccessibles per a la majoria˗ que narraven fets portentosos i presentaven models de bon comportament, les quals, a la vegada, servien als pintors per tal de compondre llurs històries pintades. És a dir, els goigs transmeteren de forma accessible i de bon grat gràcies al cant, els continguts de la religiositat contrareformista. En definitiva: pregar, però a la vegada docere et delectare, la pretensió de l’art del barroc