Institut de Recerca Històrica (IRH)http://hdl.handle.net/10256.1/7182024-03-14T20:38:26Z2024-03-14T20:38:26ZThe spectacle of Power. Exhibitions and politics during the 1930sGori, Annaritahttp://hdl.handle.net/10256.1/74822024-02-09T11:48:14Z2024-02-02T00:00:00ZThe spectacle of Power. Exhibitions and politics during the 1930s
Gori, Annarita
Ponència de Annarita Gori, de la Universidade de Lisboa, en el marc del V Seminari d'Història Política i Cultural de l'IRH. A partir de la referència al seu llibre "The Spectacle of Power", aborda l'espectacle del poder durant els anys trenta a Portugal, en el període de l'entreguerres. En aquesta època, es registra un punt àlgid d'intensa experimentació artística i d'apropiació d'aquesta per part dels grans règims feixistes. Es focalitza en les diverses exposicions que es realitzen per tot el món, incloent-hi la participació portuguesa en esdeveniments com l'exposició internacional de París de 1937, així com les de Nova York i San Francisco de 1939. Aquestes exposicions, majoritàriament de temàtica industrial, també inclouen algunes d'índole política, en les quals Gori argumenta que s'utilitza la història, eliminant-ne les parts que no interessen i exaltant-ne les que serveixen per legitimar el sistema polític de cada estat. Aquesta narrativa, de grandiositat i espectacularitat, s'adreça a diversos públics, des de persones analfabetes fins a intel·lectuals. S'empra un llenguatge visual, com ara el Isotype, que és fàcil, immediat, cridaner i basat en dades sovint manipulades, acompanyat d'una escenografia que inclou fotografies oficials, diaris i documents històrics, tots ells destinats a reforçar la idea de l'orgull nacional i a permetre, segons Gori, el control i l'adhesió de les masses. Aquestes exposicions, de cost econòmic elevat i realitzades en un temps reduït, es converteixen en un element més de la propaganda dels règims d'aquella època. Es fa referència a una fotografia de l'exposició de París que ha esdevingut una imatge potent per als historiadors culturals, ja que simbolitza l'enfrontament entre el pavelló nazi i el de l'URSS, separats per la Torre Eiffel, capturant així el moment històric de l'època
2024-02-02T00:00:00ZCarl Schmitt. La delgada línea pardaSesma Landrín, Nicoláshttp://hdl.handle.net/10256.1/74602024-01-29T08:09:41Z2023-12-22T00:00:00ZCarl Schmitt. La delgada línea parda
Sesma Landrín, Nicolás
Conferència a càrrec de Nicolás Sesma Landrin de la Université Grenoble Alpes (UGA) en el marc del V Seminari d'Història Política i Cultural de l'IRH. En la seva intervenció, Sesma analitza la figura de Carl Schmitt i la seva contribució com a pensador fonamental per comprendre la crisi del període d'entreguerres, amb un enfocament especial en la seva relació amb la dictadura franquista. Malgrat que Schmitt és conegut com el jurista capdavanter del nazisme, la seva trajectòria s'inicia en el conservadorisme catòlic alemany. Inicialment, al marge dels militants històrics del partit nazi, es va reconvertir i consolidar, esdevenint un "latecomer" més radical que els membres originals del partit. La seva atenció es va dirigir cap al dret internacional, oferint una base jurídica per a l'ocupació alemanya de l'Europa Occidental, inicialment planificada per al front de l'Est. Amb la derrota a França i l'ocupació de Noruega, Dinamarca i els Països Baixos, Schmitt va desenvolupar una teoria que justificava la colonització dels països de l'Europa Oriental. Mitjançant la seva "teoria dels grans espais" o "de l'espai vital", Schmitt va conceptualitzar una àrea geogràfica amb entitat pròpia, identificant països com a règims germans, països ocupats i aquells en una via intermèdia. Aquesta teoria va ser presentada a l'Espanya franquista, per la influència en Schmitt del pensament de Juan Donoso Cortés i la seva "teoria de la decisión". Espanya, situada en aquest gran espai alemany (similar a la França de Vichy), no es converteix totalment en un satèl·lit, sinó més aviat en un país de segon ordre, limitant-se a ser un proveïdor de matèries primeres. Sesma també aborda el llibre de Schmitt, "El último partisano", on justifica l'actuació de l'exèrcit alemany al front de l'Est durant la Segona Guerra Mundial, analitzant els mètodes antipartisans i la guerra antipartisana com a símbols màxims de la guerra total. Schmitt defineix la lluita partisana no com a patriòtica, sinó fonamentada en l'ideari comunista, afirmant que el moviment nazi és una reacció al comunisme. Finalment, Sesma conclou destacant que Carl Schmitt emergeix com el crític més brillant del sistema democràtic, sense perdre de vista que aquesta crítica s'efectua des d'una perspectiva que abraça un sistema encara més arbitrari, totalitari i criminal.
2023-12-22T00:00:00ZDel bien sentir al bien decir: una lectura contemporánea del discurso epistolar femeninoSierra Blas, Verónicahttp://hdl.handle.net/10256.1/74542024-01-16T09:13:26Z2023-12-22T00:00:00ZDel bien sentir al bien decir: una lectura contemporánea del discurso epistolar femenino
Sierra Blas, Verónica
Ponència de Verónica Sierra Blas, professora de la Universidad de Alcalá, en el marc del XXè Seminari Internacional de Cultura Escrita i Visual "Josepa Arnall Juan", titulada "Els sabers empírics o de l'experiència i els sabers reglats de les dones a Europa". Inicia la seva exposició amb una introducció metodològica centrada en la història de la cultura escrita, amb especial atenció a l'epigrafia. Aquesta investigadora destaca la importància de la carta com a font històrica, posant de manifest l'estudi profund dels discursos epistolars. Aquests discursos, que han evolucionat al llarg del temps, es troben fortament tipificats, sostenint-se en models universals que han estat reconeguts i imitats al llarg de la història. Aquests manuals, concebuts com a part d'una literatura didàctica, han tingut com a objectiu ensenyar i regular l'escriptura epistolar, promovent així una política específica de la producció escrita que ha experimentat canvis al llarg del temps. Sierra Blas desenvolupa la seva anàlisi des de l'època medieval fins als nostres dies, destacant moments significatius com el segle III, on les dones són excloses dels primers manuals coneguts, i el segle XV, en què les referències a les dones en aquests manuals comencen a ser més evidents, encara que de manera fugaç i tangencial. La seva exposició es deté en el "Primero Libro de cartas mensageras en estilo cortesano" (1547-1553) de Gaspar de Texeda, únic en la seva època, que incorpora preceptes específics per instruir les dones en l'art epistolar. En ell s'observa un equilibri de models epistolars per homes i per a dones, es consideren a ambdós sexes com a corresponsals de les cartes, apareixen els models de les dones amb cartes de diferents tipologies i es té en compte a dones de diferent rang, edat i condició. Després de revisar l'evolució dels manuals epistolars fins al segle XVII, Sierra Blas destaca que a partir d'aquest moment l'art epistolar comença a ser considerat com un gènere d'escriptura femení, especialment per la facilitat amb què les dones poden expressar els seus sentiments. No obstant això, aquesta consideració ve acompanyada d'una certa pàtina de menyspreu. Al segle XVIII, malgrat l'augment de les obres de literatura femenina, hi persisteix una certa restricció en l'activitat epistolar femenina dins l'àmbit privat, mentre que en l'àmbit públic es fa palesa la dominació masculina. Els segles XIX i XX, amb la democratització de la cultura escrita, marquen un canvi significatiu en la percepció de la carta com a mitjà universal, tot i que no s'esvaeixen completament les diferències de gènere. A partir d'aquest moment, es detecten manuals anònims destinats al gran públic, amb un caràcter pràctic, i destaca que no és fins als anys setanta del segle XX apareix la primera dona autora d'un manual epistolar. Aquesta proliferació de manuals coincideix amb un món en transició, en què la societat passa d'una alfabetització restringida a una alfabetització generalitzada, amb les dones integrant-se cada vegada més al sistema educacional, incorporant-se al mercat laboral i guanyant drets. En la seva conclusió, Sierra Blas remarca que els manuals de cartes estan en perill d'extinció i que la distinció de gènere s'està diluint progressivament. L'estudi de la correspondència femenina, segons l'exposició de Sierra Blas, emergeix com a eina útil per repensar i aprofundir en les cultures i sociabilitats femenines al llarg de la història, constituint una font clau per a l'estudi de gènere. Així La correspondència femenina, citant les paraules de Darcie Doll, es presenta com "una pràctica femenina i feminista" i com "un territori excepcionalment favorable per ser apropiat des de la nostra marginalitat per fer front als discursos hegemònics". Tot això, malgrat les normes imposades pels manuals epistolars que han reglamentat i disciplinat les normes de la vida quotidiana en diferents èpoques històriques.
2023-12-22T00:00:00ZLlevadores en temps passat i present: Una comparació entre ‘comares’ del segle XIX a Girona i llevadores del segle XX al MaresmeCarrasco Lorenzo, Martahttp://hdl.handle.net/10256.1/74462024-01-23T07:13:24Z2023-12-15T00:00:00ZLlevadores en temps passat i present: Una comparació entre ‘comares’ del segle XIX a Girona i llevadores del segle XX al Maresme
Carrasco Lorenzo, Marta
Ponència de Marta Carrasco i Lorenzo, Universitat de Girona, en el marc del XXè Seminari Internacional de Cultura Escrita i Visual "Josepa Arnall Juan" amb el títol "Els sabers empírics o de l'experiència i els sabers reglats de les dones a Europa". La seva presentació examina l'evolució de l'ofici de les llevadores en la pràctica mèdica durant el segle XIX a Espanya, especialment des de la instauració del nou sistema borbònic, caracteritzat per la supressió d'institucions i els intents d'establir la Universitat de Cervera i el Real Col·legi de Cirurgia de Barcelona, el qual tenien una orientació predominantment militar. A pesar de continuar exercint l'ofici sense disposar de títol, moltes llevadores mancaven de coneixements d'alfabetització a finals del segle XVIII. Carrasco destaca l'aparició d'estudis més o menys reglats, restringits a les ciutats de Càdiz, Madrid i Barcelona, amb l'exigència d'un examen del Tribunal del Protomedicat compost per metges. Això assenyala, segons Carrasco, una incipient relegació del paper de la dona en el camp de la medicina. Durant el segle XIX, es van establir dues vies per obtenir la titulació de partera: mitjançant l'estudi oficial de dos anys en una universitat o superant un examen de revàlida del Tribunal del Protomedicat. Amb la promulgació de la Llei Moyano o Llei d'Instrucció Pública de 1843, que va reformar l'ensenyament dels estudis mèdics, incloent-hi cirurgians, farmacèutics, matrones, infermeres i practicants, aquests professionals van ser integrats a la Facultat de Ciències Mèdiques de la Universitat de Barcelona. Això va dificultar l'accés a les llevadores que ja exercien sense títol. No va ser fins al 1873 que es va observar la presència de les primeres dones cursant la carrera de medicina, destacant Maria Elena Maseras com la única dona de l'orla l'any 1878.
La presentació inclou un llistat de dones llevadores amb títol de la província de Girona, suggerint que moltes ja exercien abans d'obtenir la titulació, amb una transmissió freqüent d'aquest ofici de mares a filles. Carrasco fa referència a llevadores del segle XVIII, com Maria Cassà de Girona, destacant la seva delicada situació legal, i el cas de Florentina Feliu, acusada d'intrusisme mèdic pel metge Salvador Cabra de Santa Coloma de Farners. Finalment, es presenta un estudi de cas basat en memòria oral sobre Lucia Reche Rosa com a exemple de microhistòria. Carrasco conclou afirmant que, tot i els intents històrics d'establir una regulació sobre aquest ofici, rebutja les acusacions d'intrusisme i defensa la demanda creixent de serveis de llevadores a causa de l'augment demogràfic de l'època. Argumenta que les llevadores eren dones vocacionals amb un coneixement íntim de les seves pacients, les quals, en ocasions, no podien permetre's els serveis d'un metge.
2023-12-15T00:00:00Z