Les llengües a l'escola: aprendre de la pròpia experiència

Abstract

En el procés d’incorporació del català als sistemes educatius dels països de parla catalana han confluït, des dels seus inicis, dues línies d’actuació complementàries: la de l’aplicació d’uns programes i metodologies a les escoles, impulsada i duta a terme per grups de mestres amb el suport dels pares, les associacions professionals i, a partir d’un determinat moment, les institucions públiques, i la de la reflexió i el debat teòric sobre quines metodologies podien ser més adequades al nostre context o l’anàlisi sobre els resultats que s’estaven aconseguint tant pel que fa als usos i actituds com als coneixements lingüístics. El Seminari Llengües i Educació que se celebrà a Sitges des de l’any 1974 serví de punt de confluència d’aquestes dues línies d’actuació i fou un puntal decisiu, des de la recerca, la reflexió, l’intercanvi i la col·laboració, per a l’adopció d’unes determinades polítiques lingüístiques en l’àmbit escolar. Al final de la dècada de 1990 conflueixen un conjunt de factors que obliguen a repensar les pràctiques seguides fins aleshores i hi introdueixen una major complexitat. Un dels factors més destacats és el que s’incorpora al nom del simposi que des de 1997 s’organitza a Girona amb el mateix esperit que el de Sitges: la immigració. La presència creixent d’alumnat nouvingut procedent de països allunyats culturalment i lingüísticament posa en qüestió les bases de les opcions metodològiques seguides en els centres educatius i obliga a trobar noves formes d’atenció i formació específiques per a aquest col·lectiu. Juntament amb el repte de la nova immigració, uns altres elements obliguen a redefinir els plantejaments que fins en aquell moment havien suportat el procés de catalanització escolar: la comprovació que l’augment del coneixement de la llengua no implica necessàriament l’augment de l’ús; el qüestionament de la legitimitat del procés de catalanització, sotmès a pressions i interessos partidistes amb decisions polítiques externes que suposen un entrebanc a les polítiques consolidades i acceptades de forma molt general; el desafiament de les propostes multilingües; una certa desmotivació o minva en la implicació activa i l’esperit innovador de part del professorat... En aquesta conferència, ens proposem de presentar una visió panoràmica crítica sobre els darrers vint anys (1997-2016), centrant-nos en cinc eixos bàsics: els canvis legislatius que han fet introduir variacions en les polítiques lingüístiques educatives; l’evolució en els nivells de coneixement (acadèmic i funcional) de les llengües; l’evolució en les actituds i els usos lingüístics; l’atenció a l’alumnat nouvingut; i els programes educatius per a l’ensenyament de la llengua i el tractament de la diversitat lingüística. A partir d’aquesta visió panoràmica, més que donar resposta a preguntes sobre si estem més bé o més malament que fa vint anys, ens interessa treure conclusions, prenent com a base l’anàlisi dels estudis i recerques que s’han fet sobre aquests fenòmens, que ens permetin reflexionar sobre el procés seguit i apuntar propostes d’actuació de cara al futur. Perquè, atesa l’especificat de la nostra situació, és fonamentalment la pròpia experiència la que ens pot proporcionar les pistes més segures per afrontar el futur, ara que ens trobem en una cruïlla social i política de transcendència històrica