Un dels temes més complexos d’anàlisi que es presenta als historiadors –i als
antropòlegs– és el de la nació i el de les identitats col·lectives. Es tracta de
fenòmens estrictament contemporanis? Poden haver despuntat en etapes anteriors?
Malgrat el general escepticisme dels historiadors de la societat contemporània,
podem rastrejar els orígens de la nació i l’estat en els temps medievals. L’un i l’altre
són inseparables, de manera que la construcció dels estats va anar acompanyada
de la constitució de lligams conscients i inconscients en el si d’unes comunitats que,
fins llavors, a penes havien tingut el rei com a únic component de cohesió, a més
de les confessionalitats religioses. La Corona d’Aragó presentava el problema de la
fragmentació dels regnes i la presència de col·lectius ètnics demogràficament gens
negligibles, però minoritzats políticament. La unitat de l’estat i la consistència
nacional se’n ressentí, fins al punt que la imatge unitària de la «nació catalana» va
ser impugnada cap a la darreria medieval per valencians i mallorquins
DUGiMedia
