Col·loqui Internacional Walter Benjamin, 2018. Vies de record i reparació en la sobremodernitat: memòria, postmemòria i història crítica

Girona-Portbou 4, 5 i 6 d’octubre 2018

Des de la dècada de 1980, les transformacions d’ordre econòmic, polític i cultural han comportat, a escala global, alteracions substancials pel que fa a les relacions que tenen les societats i els individus amb les herències rebudes del passat immediat. Canvis, sens dubte, profunds que són indestriables de la nostra contemporaneïtat anomenada sobremodernitat (M. Augé), postmodernitat (J. Habermas/F.Jameson) o, fins i tot, reconsiderada darrerament com a etapa pòstuma, un després sense després (M. Garcés).

Una època en què, mentre el sentit d'historicitat sembla evaporar-se en la impossibilitat d'imaginar un futur que no sigui res més que un present expandit en el temps, per contra el passat recent –sobretot aquell que pren forma en la rememoració d'episodis violents i traumàtics– té una presència remarcable en la quotidianitat dels individus, fins al punt de ser tingut en compte en la implementació de programes de polítiques públiques.

L'omnipresència del present i l'obsessió pel passat (H. Rousso) conviuen en el zeitgeist d'aquesta sobremodernitat. Aquest fenomen es fa palès tant en els efectes de fragmentació i descomposició de velles certeses, com en la impressió d'haver arribat a un final que, sovint, estimula societats i individus a fer balanç, a passar comptes d'un passat irresolt, atapeït de ferides de tota mena, que s'hereta i es transmet entre generacions. En aquest sentit,segons alguns autors (M. Hirsch), resulta indicat parlar d'una postmemòria que descriuria la relació de la “generació de després” amb el trauma personal, col·lectiu i cultural de la generació anterior. Unes experiències que s'haurien transferit de manera tan pregona i emotiva que semblarien constituir els propis records dels receptors de les generacions posteriors. Uns records, d'altra banda, que també estan mediats i confegits per relats i representacions externs a l'experiència física del testimoni directe. Així,doncs, en operar en el procés de transmissió mecanismes diversos de reelaboració, aquests records tenen sempre una condició vicària com la tétota reconstrucció memorialística i (també) històrica (B. Sarlo). Sigui o no apropiat l'ús del prefix post per designar les formes de la memòria, el que resulta clar és que tota transmissió és dipositària d'ambivalències i problematitzacions i, per tant, convida al qüestionament i la reflexió.

La proliferació pública de relats memorialístics –elaborats i entesos en els termes del que es concep com a postmemòria– obre camins de compromís en la restitució de les víctimes, els vençuts i els resistents però, permetre realment superar el marc psicològic col·lectiu de la comunitat de dolor? És desitjable que la inserció d’aquests relats en operacions d’història crítica possibiliti anar més enllà del “record en comú” sustentat sovint en el mite (o la propaganda en el pitjor dels casos) i atènyer un “record compartit” no tancat? És a dir, que representi una oportunitat d'entesa a l'entorn de les herències traumàtiques del passat immediat fonamentada en l'objectivitat i l'actitud empírica que, necessàriament, ha de prioritzar el “saber” incomplet per sobre del “creure”. Siguin comissions de la veritat, siguin acords de pau, siguin programes de polítiques públiques de memòria, per esmentar alguns exemples, és segur que hauran de cercar assentament en els matisos factuals (D. Rieff) i la profunditat afectiva resultants d'una combinació equilibrada de memòria / postmemòria i història crítica.