Seguretat i llibertat a l'època postmoderna: la crisi de les identitats (I)

Abstract

Un dels reptes més importants que tenim segueix essent la conservació de la nostra identitat local com a catalans, per exemple, i la de ciutadans del món. Hi ha, de fet, una certa paradoxa en el concepte d’identitat ja que, per una banda, la identitat d’un es construeix i es forma a partir de la identitat de l’altre, és a dir, necessitem la identitat de l’altre per saber sobre la nostra. Per això és tan important la intersubjectivitat i la teoria de la ment o, el que és el mateix, la capacitat de posar-nos en el punt de vista de l’altre, d’entendre que l’altre té intencions, motius, il•lusions, creences com nosaltres. La identitat és autobiogràfica i es construeix narrativament, això vol dir que la capacitat humana de negociar i renegociar els significats a través de la interpretació narrativa ens permet construir-nos com a persones i dotar de sentit i significat la nostra vida i tot allò que ens passa i que fem. Nosaltres ens reconeixem, constantment, a través dels altres, de les institucions (l’alcalde, la policia, el restaurant, etc.), de les nostres relacions amb els grups del nostre voltant que ens informen sobre qui som. Per tant, participant en el món i reflexionant sobre aquesta participació és la manera que tenim de construir la nostra identitat. L’altre està dins la imatge d’un mateix, una imatge, per cert, que va canviant, és històrica (com les narracions), encara que tenim la il•lusió de la completesa, del producte fet, etern i acabat. La identitat és situacional i està distribuïda en tots aquells grups, institucions i persones en els quals participem. En la construcció d’aquest sentiment de nosaltres mateixos (de qui som) utilitzem la narració que té un cert component de ficció, de relat. Anem construint una identitat fictícia que ens permet donar un sentit de coherència agafant punts d’aquí i d’allà... Quan ets fora del teu país sents més la teva identitat