Mecanismos de flexibilización de la carga de la prueba de la culpa y responsabilidad

Abstract

Les parts d' un procés de responsabilitat medicosanitària s' enfronten a dificultats importants a l' hora d' acreditar els pressupostos de la responsabilitat civil. Per fer front a aquestes dificultats, que afecten particularment el demandant, la majoria d' ordenaments jurídics desenvolupen mecanismes dirigits a flexibilitzar les tasques probatòries de les parts. Alguns d'ells tenen caràcter excepcional, com és el cas de les presumpcions legals. D'altres, en canvi, són més generalitzats en el context comparat, com és el cas de les presumpcions judicials de culpa o de nexe de causalitat (res ipsa loquitur, dany desproporcionat, faute virtuelle o «prova prima facie»). En el nostre ordenament jurídic, juga també un paper rellevant el principi de major facilitat o disponibilitat probatòria (Cf. Art. 217.7 LECiv/2000), que també s'acull en altres ordenaments jurídics, principalment per via jurisprudencial.

The parties to a medical-health liability process face significant difficulties when it comes to accrediting the assumptions of civil liability. To address these difficulties, which particularly affect the plaintiff, most legal systems develop mechanisms aimed at making the evidentiary tasks of the parties more flexible. Some of them are exceptional, as is the case with legal presumptions. Others, on the other hand, are more widespread in the comparative context, as is the case with judicial presumptions of guilt or causation (res ipsa loquitur, disproportionate damage, faute virtuelle or 'prima facie evidence'). In our legal system, the principle of greater ease or availability of evidence (cf. Article 217.7 LECiv/2000) also plays an important role, which is also accepted in other legal systems, mainly through jurisprudence.