La crítica episcopal al luxe i l'ostentació d'algunes verges consagrades durant els primers segles del cristianisme.

Abstract

Elisabet Seijo Ibáñez ens introdueix al món de les verges consagrades entre el segle II i V d.C. Les descriu com el precedent de les monges, com a dones que es dedicaven a Déu i es quedaven a casa perquè els monestirs femenins encara no existien. Seijo ve a mostrar els arguments i mecanismes del discurs que articulen, durant segles, els escriptors cristians que dicten a les verges consagrades com ha de ser la seva vida en tots els sentits: aparença, la seva mobilitat, les seves companyies, etc. I com, aquestes idees, a base de repetició es normalitzen i es porten a terme. També fa la deducció que si hi ha la necessitat de vestir un discurs sobre com han de ser aquestes dones deu ser perquè n'hi ha que no fan el que s'espera i són criticades per no seguir la norma, així que és lògic pensar que aquesta ideal de verge consagrada en realitat, no estava consolidat. Així mateix, recalca que aquest discurs sorgeix de la veu masculina i en repassa alguns exemples en textos de diferents autors i la seva consolidació en concilis, en la legislació i d'altres. Així doncs, conclou que aquests tractats que mostrarà són una eina de control d'aquestes dones i que revelen la tensió que hi ha a les mateixes comunitats. En el segle II d. C cita a Tertulià i la seva obra "De cultu feminarum" on parla del comportament i vestimenta d'una dona cristiana d'un cert estatus, però també de les verges consagrades que renuncien al matrimoni i a tenir fills. També escriu "De velandis Virginibus" on esmenta les verges que no es volen cobrir amb el vel i que s'exhibeixen. Continua amb Cebrià i el seu "Tractatus de habitum Virginum" on diu que les verges consagrades han de ser castes de ment, de cos i ho han de semblar, pel fet que el seu prestigi tenia a veure amb el prestigi de l'església. Censura a algunes verges per la seva riquesa, la seva aparença i per la seva activitat social (com acudir a convits de noces o anar a banys públics) i les descriu com les pitjors verges consagrades. Hi ha dones que no segueixen les pautes i això indica tensions. En aquests moments és quan s'està creant el model de la dona cristiana en base del món pagà i romà. Aquests primers tractats marquen un inici d'aquest discurs ascètic on es fa molt d'incís en l'aparença de les verges consagrades. Més endavant els bisbes continuen amb l'establiment d'aquest discurs. Seijo anomena a Geroni, asceta que es relaciona amb un grup de molt prestigi, dit el Cercle Aventí, de dones ascetes de classes altes que es dedicaven a Déu i les escriptures. En algunes de les cartes que s'intercanvia amb elles es veu l'intent de limitar al màxim les visites d'aquestes a cases de nobles i de mantenir-les tancades a casa, en el seu cubiculum, dedicades a Déu, i en el cas d'alguna companyia, havia de ser preferiblement femenina i de reputació impol·luta, i mai estar a soles amb un home. En el cas que sortissin, havia d'estar ben justificat i sense cridar l'atenció ni atraure la mirada masculina sobre elles, ja que argumenta que la dona és la responsable de la mirada masculina. Seijo també fa esment a Ambròs de Milà que va escriure quatre obres dedicades a les verges consagrades, amb la casualitat que la seva germana ho era. A "De virginibus" recull les idees del passat, consolida el model amb un to més conciliador: "la vertadera bellesa és la virtut no la del cos". En els seus tractats contraposa dues tipologies de dona, segons la seva edat reproductiva: a les verges les contraposa amb les prostitutes, les vestals paganes i les casades i a les vídues. Conclou que a partir del segle IV els bisbes ja són persones molt formades i amb molt bagatge que dominen l'oratòria, la literatura i els textos sagrats i fan tractats molt ben vestits i argumentats, amb idees que a poc a poc consoliden aquest discurs i que acaba evolucionant en les primeres regles monàstiques i monestirs femenins.