Visions mediterrànies, més enllà del Noucentisme

Abstract

Faxedas destaca que el concepte mediterranisme pot ser entès com un espai de trobada de diferents corrents artístics de l'art català d'aquells anys, allunyat de la idea noucentista en què la mediterraneïtat equivaldria a recuperar la tradició grecollatina en la versió més clàssica i apol·línia. Un d'aquests artistes seria Nicolau Raurich (1871-1945), que sempre va ser reticent a integrar-se en cap mena de grup artístic i que fou comparat amb Mir. Faxedas afirma que la seva obra de Nicolau Raurich ha estat més oblidada que la dels seus companys de generació i que es troben poques imatges de les seves obres, tot i que les més importants són en col·leccions públiques. Alguns l'han reivindicat com a precedent de els corrents informalistes i matèrics. Raurich va tenir un gran èxit comercial, va arribar a exposar Europa i a Amèrica. Faxedas parla de dues de les seves obres més rellevants: una és "Mar llatina" (1906) que mira cap al món mediterrani i l'altra "Solitud" que mira cap el mon finisecular. Aquesta última fou concebuda com un homenatge a Víctor Català i el mateix Raurich diu que en ella s'agermanen forma i color i, que per ell és la més perfecta. També és la que va causar més impacte en V Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona (1907) en la que obtenir la Medalla de Primera Classe. A través de la seva sèrie de "Visons mediterrànies" Raurich diu d'ell mateix que havia trobat "la clau del gran paisatge que era clàssic, modern, poètic i romàntic, però també fortament realista amb l'agreujant d'unir les millors gosadies de la nova paleta impressionista" i per això postula que el seu ideal és fer un veritable corpus de pintura catalana a través d'aquestes, a on dona molta importància a les d'emocions i a on en paral·lel a les imatges més marines també pinta imatges dels Pirineus i nocturns. Aquestes visions mediterrànies mostren, que per molts dels artistes catalans del moment, la necessitat de mediterrani s'acomplia més cercant una mena de connexió quasi espiritual amb el paisatge i no interpretant-los per filtres classicitzants.