Aprench cascún dia una lliçó. Espiritualitat i educació femenina a la Corona d'Aragó (segles XIV-XVI)

Abstract

Ponència d'Helena Casas Perpinyà, de la Universitat de Barcelona, dins el marc del XXè Seminari Internacional de Cultura Escrita i Visual "Josepa Arnall Juan" titulat "Els sabers empírics o de l'experiència i els sabers reglats de les dones a Europa". Presenta part dels resultats de la seva tesi doctoral i del projecte de recerca que du a terme amb la Università Degli Studi di Padova. El propòsit consisteix a investigar i a repensar els espais d'educació femenina dins la perspectiva geogràfica constituïda pels territoris de la Corona d'Aragó, Castella i el sud d'Itàlia en un marc temporal aproximat entre el 1450 i el 1500. També es proposa parlar de la tasca de les dones com a mestres de nenes a la Corona d'Aragó i la seva estreta vinculació amb el que ella anomena "l'espiritualitat femenina lliura". Introdueix el moviment de les beguines, general a tota Europa del segle onze fins a gairebé en l'actualitat, que per primera vegada constitueix una vida original, laica i evangèlica pensada només per les dones. Més tard alguns homes seran beguins o begars i els franciscans o dominics les seguiran o imitaran. Prescindint dels ordes religiosos i les regles monàstiques que les ordenen van dedicar la seva vida al Déu "amor": bo, pietós i que no castiga. Escollien lliurement la castedat, sense prometre ni jurar cap vot a l'església, la seva espiritualitat la vivien directa amb deu i no a través de cap clergue, moltes van ser místiques, mestres, escriptores, sanadores i profetes. Immerses en teixits humans dins les ciutats medievals vivien en comunitat, però també algunes vivien soles o "emparedades" en estances. Col·lectiu interestamental o interclassista conformat per dones de la noblesa o la burgesia, serventes i nenes òrfenes, Vivien del treball assistencial (cuidar leprosos, per exemple) de fer de mestres i de l'almoina de la gent. Per Casas, les beguines evidencien que la dicotomia entre l'espai privat i públic a l'època medieval no era tal. Amb els evangelis apòcrifs utilitzats com a exemple d'educació a les nenes, l'exemple de la verge Maria de petita (que s'erigeix en nena prodigi, mística i en la fundadora del cristianisme) i la tradició de "La Vita Cristi" es compon la seva filosofia. Isabel de Villena, que escriu "La Vita Cristi", fou una de les que contribueixen a la Querella de la Rosa o de les dones. Fenomen europeu, d'origen a la cort de Joana de Navarra (s. XIII), que dura tota l'època medieval, moderna i fins a l'actualitat, segons algunes autores. Impulsat per dones cultes, lletrades i conscients del perill que suposava el canvi que es duia a terme pel que feia a la política sexual que sorgeix en el context polític i social del moment, basat en una hostilitat molt gran i una revolució retrograda en vers les dones. S'esdevé paral·lelament amb el sorgiment de les universitats medievals, que exclouen a les dones i que volen difondre el coneixement a partir de les traduccions de la filosofia d'Aristòtil que era essencialment misògina. Finalment, es veuen obligades a regularitzar-se i es reconverteixen a l'orde de Sant Jeroni. Entre d'altres, Casas anomena, al segle XIV, a les angleses Juliana de Norwich i a Margery Kempe, també parla de les mallorquines Elisabet Cifre (s. XIV-XV) i de l'Elisabet Safortesa Gual-Desmur (s. XVI) així com d'Estefania Carrós i de Mur (Barcelona, s. XIV-XV), de Brígida Terrer (Barcelona, s. XV) i d'Isabel de Villena València, s. XV).