Llevadores en temps passat i present: Una comparació entre ‘comares’ del segle XIX a Girona i llevadores del segle XX al Maresme

Abstract

Ponència de Marta Carrasco i Lorenzo, Universitat de Girona, en el marc del XXè Seminari Internacional de Cultura Escrita i Visual "Josepa Arnall Juan" amb el títol "Els sabers empírics o de l'experiència i els sabers reglats de les dones a Europa". La seva presentació examina l'evolució de l'ofici de les llevadores en la pràctica mèdica durant el segle XIX a Espanya, especialment des de la instauració del nou sistema borbònic, caracteritzat per la supressió d'institucions i els intents d'establir la Universitat de Cervera i el Real Col·legi de Cirurgia de Barcelona, el qual tenien una orientació predominantment militar. A pesar de continuar exercint l'ofici sense disposar de títol, moltes llevadores mancaven de coneixements d'alfabetització a finals del segle XVIII. Carrasco destaca l'aparició d'estudis més o menys reglats, restringits a les ciutats de Càdiz, Madrid i Barcelona, amb l'exigència d'un examen del Tribunal del Protomedicat compost per metges. Això assenyala, segons Carrasco, una incipient relegació del paper de la dona en el camp de la medicina. Durant el segle XIX, es van establir dues vies per obtenir la titulació de partera: mitjançant l'estudi oficial de dos anys en una universitat o superant un examen de revàlida del Tribunal del Protomedicat. Amb la promulgació de la Llei Moyano o Llei d'Instrucció Pública de 1843, que va reformar l'ensenyament dels estudis mèdics, incloent-hi cirurgians, farmacèutics, matrones, infermeres i practicants, aquests professionals van ser integrats a la Facultat de Ciències Mèdiques de la Universitat de Barcelona. Això va dificultar l'accés a les llevadores que ja exercien sense títol. No va ser fins al 1873 que es va observar la presència de les primeres dones cursant la carrera de medicina, destacant Maria Elena Maseras com la única dona de l'orla l'any 1878. La presentació inclou un llistat de dones llevadores amb títol de la província de Girona, suggerint que moltes ja exercien abans d'obtenir la titulació, amb una transmissió freqüent d'aquest ofici de mares a filles. Carrasco fa referència a llevadores del segle XVIII, com Maria Cassà de Girona, destacant la seva delicada situació legal, i el cas de Florentina Feliu, acusada d'intrusisme mèdic pel metge Salvador Cabra de Santa Coloma de Farners. Finalment, es presenta un estudi de cas basat en memòria oral sobre Lucia Reche Rosa com a exemple de microhistòria. Carrasco conclou afirmant que, tot i els intents històrics d'establir una regulació sobre aquest ofici, rebutja les acusacions d'intrusisme i defensa la demanda creixent de serveis de llevadores a causa de l'augment demogràfic de l'època. Argumenta que les llevadores eren dones vocacionals amb un coneixement íntim de les seves pacients, les quals, en ocasions, no podien permetre's els serveis d'un metge.