Carl Schmitt. La delgada línea parda

Abstract

Conferència a càrrec de Nicolás Sesma Landrin de la Université Grenoble Alpes (UGA) en el marc del V Seminari d'Història Política i Cultural de l'IRH. En la seva intervenció, Sesma analitza la figura de Carl Schmitt i la seva contribució com a pensador fonamental per comprendre la crisi del període d'entreguerres, amb un enfocament especial en la seva relació amb la dictadura franquista. Malgrat que Schmitt és conegut com el jurista capdavanter del nazisme, la seva trajectòria s'inicia en el conservadorisme catòlic alemany. Inicialment, al marge dels militants històrics del partit nazi, es va reconvertir i consolidar, esdevenint un "latecomer" més radical que els membres originals del partit. La seva atenció es va dirigir cap al dret internacional, oferint una base jurídica per a l'ocupació alemanya de l'Europa Occidental, inicialment planificada per al front de l'Est. Amb la derrota a França i l'ocupació de Noruega, Dinamarca i els Països Baixos, Schmitt va desenvolupar una teoria que justificava la colonització dels països de l'Europa Oriental. Mitjançant la seva "teoria dels grans espais" o "de l'espai vital", Schmitt va conceptualitzar una àrea geogràfica amb entitat pròpia, identificant països com a règims germans, països ocupats i aquells en una via intermèdia. Aquesta teoria va ser presentada a l'Espanya franquista, per la influència en Schmitt del pensament de Juan Donoso Cortés i la seva "teoria de la decisión". Espanya, situada en aquest gran espai alemany (similar a la França de Vichy), no es converteix totalment en un satèl·lit, sinó més aviat en un país de segon ordre, limitant-se a ser un proveïdor de matèries primeres. Sesma també aborda el llibre de Schmitt, "El último partisano", on justifica l'actuació de l'exèrcit alemany al front de l'Est durant la Segona Guerra Mundial, analitzant els mètodes antipartisans i la guerra antipartisana com a símbols màxims de la guerra total. Schmitt defineix la lluita partisana no com a patriòtica, sinó fonamentada en l'ideari comunista, afirmant que el moviment nazi és una reacció al comunisme. Finalment, Sesma conclou destacant que Carl Schmitt emergeix com el crític més brillant del sistema democràtic, sense perdre de vista que aquesta crítica s'efectua des d'una perspectiva que abraça un sistema encara més arbitrari, totalitari i criminal.