El lumpen i la política. Repensar la història social des dels marginals (1880-1930)

Abstract

Joan Pubill (Universitat Autònoma de Barcelona) analitza la conceptualització del Lumpenproletariat, terme encunyat per Karl Marx i també utilitzat per Friedrich Engels per referir-se a les capes més baixes de la societat, caracteritzades per la manca de consciència proletària i d’una ideologia definida. Engels descriu aquest grup com una massa agitable però políticament estèril, integrada per individus sense ocupació estable i fàcilment manipulables. En aquest marc, critica Bakunin, a qui acusa de ser el “príncep del Lumpenproletariat”, ja que els anarquistes incorporaven aquestes masses d’explotats a la seva causa revolucionària. Pubill contraposa dues concepcions del Lumpenproletariat: la marxiana, que el veu com un obstacle per a la lluita de classes, i la bakuniniana, que el reivindica com un autèntic vector revolucionari. A aquestes visions, afegeix l’aportació de l’individualisme de Max Stirner i del col·lectivisme dels anarquistes. Argumenta la necessitat de superar aquesta oposició dialèctica i ampliar l’anàlisi del fenomen. A més, sosté que els estudis sobre el moviment obrer han desatès sovint aquest sector, sovint associat a la criminalitat i a una condició marginal. Per als marxistes Draper i Bovenkerk, el concepte de Lumpenproletariat és invàlid i poc precís. Tanmateix, Barrow qüestiona aquesta interpretació i sosté que aquest grup no és simplement un subproducte de la dinàmica capitalista, sinó que constitueix una cultura pròpia, amb un modus vivendi basat en activitats com el contraban o la falsificació de moneda, així com amb estructures gregàries que no es defineixen exclusivament per la seva relació amb els mitjans de producció. Finalment, Pubill subratlla la importància d’interseccionar la història social amb les qüestions polítiques i econòmiques, i reivindica la centralitat d’aquest grup social, que no pertany ni a la classe mitjana ni a la classe popular tradicional. Segons l’autor, el Lumpenproletariat ha d’entendre’s com un moviment de masses que emergeix en moments de crisi i conflicte, i que cal incorporar amb més profunditat en l’anàlisi històrica.