00:00/00:00 </>
​7338.mp4
​7338.mp3

Empúries i el Mediterrani, representacions literàries al tombant de segle

Text Complet
Compartir
Francesc Montero parla del tema del Mediterrani, intenta esbossar les seves representacions literàries al tombant del segle XX en un viatge dels vuitanta fins al 1911 aproximadament. Per això s'ha fixat en les constants que es repeteixen, punts en comú en el punt de vista, en els motius, en els símbols o en escenes concretes utilitzant com a eix conductor el mar. Fa un incís en Damasc Albert, autor romàntic modest que prepara el terreny i situa l'Empordà com a escenari de les seves obres a on parla d'un mar que abraça, que acull i agermana pobles. Continua amb Verdaguer del que diu que és una figura clau en el procés de la mitificació de l'Empordà, que tenia el mar present com un taló de fons. Sense la vinculació identitària que li donaran els noucentistes, en el poema "l'Empordà" fa una referència funcional del mar, de caràcter líric, i també a l'antiguitat clàssica. L'interessa la terra que veu des del mar, no hi ha referències sensorials ni interpretacions culturals. Aquesta visió romàntica contrasta amb la de Josep Ixart que té algunes composicions amb descripcions impressionistes on evoca les emocions i sensacions que el mar li suggereix, un mar plàcid i que desperta la sensibilitat. Segueix amb Emili Vilanova que introdueix una perspectiva nova, i gens corrent, com el bany en el mar. Amb Santiago Rusiñol, destaca la càrrega sensual i íntima en l'evocació del mar. Montero assenyala que un nom que no es pot obviar és el de Joaquim Ruyra que anomena com "el poeta del mar", ja que el mar inunda la totalitat de la seva obra. El seu art descriptiu excel·leix en les descripcions dels espectacles marins, però també mostra una cara més dura i perillosa del mar, com saben la gent de mar, el mar feréstec. Aquest mar perillós també es pot trobar en l'obra de Guimerà com per exemple en "La filla del mar". Montero continua amb Joan Alcover que evoca a la mar llatina, al mar que separa, però que també uneix. Aquesta perspectiva més identitària, i com a referent col·lectiu també s'observa amb Miquel Costa i Llobera on el mar apareix en múltiples funcions i amb ressons romàntics i de caràcter místic com en "El Pi de Formentor". En aquest punt Montero connecta amb Maragall i la seva visió de l'Empordà i el reconeixement de l'herència clàssica dins la identitat catalana. La imatge de la sirena i el pastor quedarà molt ben consolidada en molts els autors de l'època. El mar, amb Maragall és sovint plàcid, com es pot veure en "El Pi d'Estrac". Montero fa evident la complicitat de Víctor Català amb Maragall, tot i la diferència de perspectiva, amb les seves "Vistes del mar". En Josep Carner hi ha una reminiscència clàssica tot i que el mar no és molt present en la seva obra. Montero fa esment a Manuel Brunet, del que diu que volent desmitificar la identificació de l'Empordà com a bressol de l'herència clàssica i de la catalanitat hi contribueix en la seva obra maridant la terra amb el mar. Montero finalitza amb Josep Pla que és un home de mar i fa del mar un medi que hi caben totes les opcions: mar íntim, embravit, que desperta la vocació intima, un mar sensual i també un mar com bressol del passat clàssic de la catalanitat evocant a Empúries. ​
Aquest document està subjecte a una llicència Creative Commons:Reconeixement – No comercial – Compartir igual (by-nc-sa) Creative Commons by-nc-sa4.0