VII Simposi: Convivència intercultural i educació antiracista
Tenim la sort de viure en una societat oberta, lliure i plural; som afortunats també de poder viure un temps ple d’oportunitats, de possibilitats i de facilitats impensables fa només uns anys.
Però en aquesta societat i en aquest temps les desigualtats es fan encara més evidents i les injustícies resulten més insuportables, i els conflictes —alguns d’ells inherents a la llibertat i al pluralisme, però d’altres fruit de l’exclusió i de les discriminacions— sovintegen i posen a prova la convivència social i l’assoliment de les finalitats del sistema educatiu.
Els Plans de convivència s’han presentat com a instrument per fer front a aquests desafiaments. Fins a quin punt, però, poden esdevenir un nou document burocràtic, més retòric i formal que no pas assumit i eficaç? O una mena d’embolcall de cotó fluix per ocultar desigualtats i conflictes, i aparentar una harmonia irreal? O una arma per combatre les violències i disrupcions protagonitzades majoritàriament per pobres, marginals i estranys? O poden ser de veritat una via per encarar la formació de ciutadans perquè s’entrenin per viure en societats complexes i conflictives, una resposta a les demandes insistents d’una societat que s’ha adonat que altres agències de socialització han decaigut o treballen en una altra direcció?
La immigració estrangera forma part també d’aquesta complexitat, d’aquest pluralisme i d’aquesta conflictivitat. Però ha tingut la virtut de fer-nos adonar dels biaixos de la cultura hegemònica que es transmet a través de totes les agències de transmissió, singularment dels centres educatius i dels mitjans de comunicació: la supremacia occidental, en tots els camps —històric, científic, tecnològic, artístic i ètic— i l’oblit, la ignorància o el menysteniment de la cultura, la ciència, les arts o els valors no occidentals. Ens ha fet adonar també que l’educació no racista (que treballa els estereotips i els prejudicis i combat les agressions i els comportaments racistes) no és suficient i cal encarar decididament una educació antiracista que faci èmfasi, a més, en els aspectes cognitius, que qüestioni les bases del racisme d’avui (la modernitat com a paradigma únic, els estats com a garants dels drets humans, l’etnicitat...) i que confronti les finalitats de l’educació amb algunes lleis, normes i estructures que les limiten o contradiuen.
Aquestes són les preocupacions i les preguntes que vol plantejar i ajudar a resoldre aquesta nova edició del Simposi, amb la col•laboració tant d’experts reconeguts com de professionals en actiu, en sintonia amb el que han estat els simposis anteriors, i que la participació crítica de tants docents i educadors ha validat.
Girona, 18 i 19 de novembre, 2010